Amb la fi de la Pax Romana, la muralla es va haver de reforçar.
La ciutat de Barcino (l'actual Barcelona) fou fundada vers l’any 10 aC com una colònia romana. Des del petit nucli emmurallat entorn el mont Tàber, s’administrava el territori entre el Besòs i el Llobregat.
Els orígens de Barcelona: de Barkeno a Barcino
En temps dels ibers, el nucli habitat més important era Barkeno. La colònia romana Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino fou fundada per l’emperador Octavi August vers l’any 10 aC. Els romans que s’hi instal·laren es van dedicar a la producció vinícola, al comerç marítim i a l’activitat artesanal.
Hi havia una muralla octogonal amb quatre portes, que a finals del segle III, amb la fi de la Pax Romana, es va reforçar amb un segon recinte equipat amb 76 torres. Altres obres públiques del moment fundacional van ser la construcció d’un aqüeducte que abastia d’aigua la ciutat i el seu suburbi, i el temple d’August, que presidia el fòrum.
Com totes les ciutats romanes, Barcino estava articulada per dues vies principals que es creuaven al bell mig, el decumanus maximus i el cardo maximus. El centre de poder de la ciutat, tant en l'àmbit administratiu com polític, religiós i comercial, era el fòrum. Les darreres descobertes arqueològiques, que daten del 2026, han reorientat la idea que els historiadors en tenien. Fins ara pensaven que era paral·lel al mar, però ara es creu que estava orientat de mar a muntanya. Fora el nucli emmurallat, el territori de la colònia estava ocupat per nombroses vil·les, que abastien la ciutat i sostenien el comerç.
El Consell de Cent i l'art gòtic
Les Drassanes Reials, un exemple destacat del gòtic civil català.
A l’edat mitjana, Barcelona va aconseguir un cert grau d’autonomia política, i va assistir a l’eclosió d’un art arquitectònic romànic i gòtic que encara podem gaudir.
L'esplendor medieval de Barcelona
Amb la unió dinàstica del comtat de Barcelona i el regne d'Aragó, al segle XII sorgí la Corona d'Aragó. La centralitat política de Barcelona, unida a la seva posició en el comerç marítim, la convertí en un dels centres econòmics del Mediterrani. L’any 1249, va aconseguir el primer règim d’autogovern municipal: el Consell de Cent. Més tard, fou també la seu de la Diputació del General, que amb el temps esdevindrà la Generalitat de Catalunya.
La bonança econòmica impulsà el creixement urbà i la proliferació de convents, esglésies, casals nobiliaris, hospitals i edificis gòtics. El call va quedar petit, i es va crear un segon barri jueu fora muralla. L’art romànic anava deixant pas al gòtic, i així com al XIII es va aixecar la capella de Santa Llúcia, el XIV va veure la construcció de l’església gòtica de Santa Maria del Mar, la Llotja de Mar, la capella de Santa Àgata i el Saló del Tinell al Palau Reial Major.
A finals del segle XIV es decidí enrevoltar la ciutat amb una nova muralla. També començaren a bastir-se les Drassanes Reials, un exemple destacat del gòtic civil català que avui allotja el Museu Marítim. A finals del segle XV, la construcció d’una escullera dotaria la ciutat d’un port artificial que avui anomenem Port Vell.
De l'edat mitjana a les fàbriques d'indianes
Les fàbriques d’indianes acabarien donant pas a la Barcelona industrial del segle XIX.
Tot i ser una ciutat derrotada i reprimida, la Barcelona del segle XVIII protagonitza un notable creixement econòmic de la mà del tèxtil i la manufactura.
De la pèrdua de poder a la ciutat industrial
Amb el casament en 1469 de Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella, Barcelona deixà de ser la seu del poder reial i perdé la seva centralitat política. Els Reis Catòlics portaren la Inquisició i provocaren la fugida de Barcelona dels jueus conversos. Amb la Contrareforma, es construïren nous edificis religiosos, com ara l’església de Betlem.
A començaments del segle XVIII, la guerra de Successió enfrontà els partidaris de Carles d’Àustria amb els de Felip de Borbó. Barcelona fou vençuda per les tropes borbòniques l’any 1714, els decrets de Nova Planta aboliren la Generalitat i el Consell de Cent, i el barri de la Ribera va ser arrasat per aixecar la fortalesa de la Ciutadella, que tindria la doble funció de defensar la ciutat i de reprimir-la.
Això, però, no impedí que es produís una transformació econòmica decisiva, de la mà del naixement de les fàbriques d’indianes. Emergia la ciutat manufacturera, que es desenvolupà encara a l’interior de les antigues muralles. Així, a barris com Sant Pere o el Raval, trobàvem un tipus d’estructura industrial anomenada casa-fàbrica. Aquestes fàbriques d’indianes acabarien donant pas a la Barcelona industrial del segle XIX, que constitueix un dels trets fonamentals de la identitat de la ciutat.
L'Eixample de Cerdà i la Gran Barcelona
La creixença de la ciutat es completa amb l’annexió dels municipis del pla de Barcelona.
El naixement de la Gran Barcelona es produeix en època moderna: la ciutat ha crescut per sobre de les possibilitats de la seva muralla i a Europa s’imposa l’higienisme.
Del recinte emmurallat a la ciutat oberta
A la primera meitat del segle XIX, la Barcelona liberal i les desamortitzacions començaren a canviar la fisonomia de Barcelona. A la segona meitat del segle, en el context de la fi de la Primera República i la consegüent restauració borbònica, l’enderrocament de les muralles acabà amb la idea d’una ciutat tancada i obrí les portes al creixement de la ciutat i a la seva modernització. La indústria s’havia mecanitzat i Barcelona tenia necessitats noves.
L'enginyer Ildefons Cerdà presentà llavors l’anomenat Pla Cerdà (1860), una proposta urbanística de reforma de la ciutat, basada fonamentalment en la seva ampliació o eixample. D’aquí ve el nom d’Eixample, que acabaria esdevenint un dels deu districtes de la ciutat, caracteritzat pel seu traçat de carrers quadriculat, amb illes octogonals d’una alçada estandarditzada i cantonades truncades.
Entre finals del segle XIX i començaments del XX, la creixença de la ciutat es completa mitjançant l’annexió de vuit municipis del pla de Barcelona: Santa Maria de Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Horta i Sarrià. Neix una nova metròpoli, així com el germen d’allò que acabarem anomenant la Barcelona metropolitana.
El Modernisme i la projecció internacional
La celebració de l’Exposició Universal del 1888 fou un fet cabdal.
A Barcelona, on més destaca el Modernisme és a l’arquitectura, que ofereix al món unes obres tan variades com singulars, amb icones universals com Antoni Gaudí.
Barcelona, capital del Modernisme
L’emergència de la Gran Barcelona com una nova metròpoli contemporània va venir de la mà d’un moviment d’innovació artística anomenat Modernisme. Tot i ser una proposta que penetrà tots els camps artístics, cal destacar l’arquitectura, amb un seguit de noms propis entre els quals destaquen Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i el seu col·laborador Josep Maria Jujol.
L’arquitectura modernista barcelonina dialoga amb l’art nouveau europeu, tot i que la seva voluntat de romandre fidel a la tradició i projectar-se alhora en termes cosmopolites no permet establir-ne una continuïtat lineal, i la dota d’una gran singularitat.
En fou un fet cabdal la celebració de l’Exposició Universal de 1888, amb la qual la nova Barcelona es presentava formalment al món. El lloc escollit seria el parc urbà de la Ciutadella, allà on abans es trobava la fortalesa borbònica, i on llavors s’erigí l’Arc de Triomf. Amb aquesta mateixa voluntat de situar-se internacionalment tot i no ser capital d'estat, després de la Setmana Tràgica i la Mancomunitat de Catalunya, l’any 1929 se celebrà l’Exposició Internacional a Montjuïc, i s’aixecà el Pavelló Alemany de Mies van der Rohe i Lilly Reich, símbol de l’arquitectura moderna.
Dels Jocs Olímpics al Districte 22@
El Model Barcelona, elogiat i premiat internacionalment.
Amb els Jocs Olímpics, nasqué la marca Barcelona’92, i l'esdeveniment va impulsar una renovació de la ciutat i va marcar el camí cap al Fòrum de les Cultures.
De ciutat olímpica a metròpoli global
En sortir dels anys foscos del franquisme, l’urbanisme i l’arquitectura barcelonins van encarar una nova etapa que, com ja havia succeït en el passat amb les Exposicions de 1888 i 1929, es va recolzar en grans efemèrides culturals i, en aquest cas, també esportives.
El 1986, sis anys després d’aconseguir la democratització municipal, Barcelona va ser escollida per organitzar els Jocs Olímpics de 1992. La ciutat es preparava per obrir-se al mar mitjançant la rehabilitació del litoral industrial i la construcció al Poblenou de la Vila Olímpica i del Port Olímpic. S'engegaren ambiciosos projectes, com el traçat de les rondes o l’ampliació del metro, i la muntanya de Montjuïc es convertia en un centre esportiu, amb l’Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi. El Model Barcelona era elogiat i premiat internacionalment.
En un sentit similar, el Fòrum Universal de les Cultures del 2004 va transformar el nord de la ciutat, i la va dotar d’espais públics monumentals i d’instal·lacions com el Centre de Convencions Internacional, la placa fotovoltaica, l’Edifici Fòrum, o la Torre Glòries, inaugurada en 2005 com a part d’un nou projecte: el districte 22@, en el qual emergeix la Barcelona que continua avançant i es projecta cap al futur combinant la innovació tecnològica i la sostenibilitat.
