Les tradicions —un pèl folles— a Barcelona
Una tradició mai hauria de prendre’s com a quelcom nimi o superficial, sigui més o menys complexa de practicar. Neix de generacions i generacions de costums, coneixements i creences que, amb el pas del temps, modelen com és una comunitat. Poden, en origen, ser més o menys profundes, perquè, al cap i a la fi, tota tradició és inventada i som nosaltres qui li donem valor, amb el pas del temps i una voluntat clara de perdurar.
Arribats a aquest punt, la pregunta pertinent seria per què les cataloguem com a folles o boges. I, en part, d’una història singular i posteriorment convulsa com la nostra només en poden sorgir tradicions que desafiïn la lògica, forcin els límits i contrastin amb qualsevol altre tradició. La mateixa història que ens ha portat a tenir un tarannà una mica esbojarrat i rebel, que ens hi fa tenir una aproximació i pràctica encara més visceral.
Per això les mirem com les mirem i hi tenim l'aproximació que veuràs a continuació. Des d’una Barcelona contemporània que no ha deixat mai de transformar-se i que, per tant, necessita rellegir les seves pròpies tradicions. Les acostem a la ciutat d’avui, en ressaltarem els contrastos -tan nostres- i les despullem fins a l’essencial, gairebé amb mirada antropològica, per entendre què hi ha darrere del gest, del ritual, de la forma. No per trair-les, sinó per homenatjar-les.
