Muntanya i senderisme

Som fills de l’alzina, la farigola i la brisa marina. Del Mediterrani. I, per tant, els nostres orígens els trobaràs a Collserola, exemple paradigmàtic de muntanya mediterrània, connexió directa amb la natura que ens defineix. Avui, Collserola és el gran pulmó verd de l’àrea metropolitana i un dels espais naturals més extensos de l’entorn urbà europeu. 

Fent frontera amb els últims estreps de ciment de la ciutat, aquesta serra, protegida com a parc natural, ofereix una extensa xarxa de camins i senders que travessen boscos mediterranis, matollars i prats. És un espai ideal per caminar, anar en bicicleta o simplement gaudir del silenci i la natura, tot a pocs minuts del centre de la ciutat. A més, encara és la llar de moltes activitats relacionades amb l’aprofitament del bosc i l’agricultura, tal com ho ha estat durant segles.

Des dels seus turons i amb el Tibidabo com a punt culminant es pot contemplar la ciutat amb el mar al fons, una perspectiva única de la relació inseparable entre la serra i la ciutat. Collserola ens recorda cada dia els nostres orígens, preservant un paisatge i biodiversitat no gaire propis d’una gran metròpoli i continua sent un refugi per escapar del ritme urbà.

On tot comença i acaba. Montjuïc resumeix la nostra història i n’és part, observador de la ciutat des de temps immemorials, testimoni silenciós del seu pas pel temps, fent de frontissa entre la ciutat, el mar i el Llobregat. Des de les primeres ocupacions iberes, origen de Barcelona, fins al cementiri jueu que li dona nom; de la construcció del castell —utilitzat tant per defensar com per reprimir— o les batalles lliurades a la muntanya a la seva redempció final amb els Jocs Olímpics, Montjuïc sempre ha sigut un dels punts més estratègics de la ciutat.

Avui desplega una xarxa de camins, jardins i equipaments que conviden a recórrer-lo sense presses. Des de parcs i boscos tranquils fins a museus i espais culturals de primer nivell, tot hi té cabuda. És un lloc per passejar, aturar-se i descobrir racons inesperats; per entendre, també, com Barcelona s’ha anat construint al llarg del temps; perquè és memòria i present alhora, un espai que explica d’on venim, però també com vivim avui.

A mitja hora de Barcelona s’alça una de les muntanyes més impressionants que la natura hagi creat o crearà mai: Montserrat; que durant segles ha estat molt més que un paisatge extremadament singular. Allà on una concatenació d’esdeveniments improbables va fer que l’erosió esculpís un perfil inconfusible, gairebé impossible, capaç d’alimentar mites, espiritualitat i imaginari col·lectiu, l’home hi ha acabat erigint un centre de pelegrinatge i símbol identitari. El monestir, amagat entre agulles de pedra, ha estat durant segles punt de trobada de cultura, fe i resistència.

Avui, esdevinguda parc natural, Montserrat és també referent en senderisme i escalada, amb senders que s’enfilen entre agulles, miradors que s’obren a un territori immens i una manera d’entendre la muntanya que combina silenci, esforç i contemplació. Hi pugis com hi pugis —a peu, amb cremallera o telefèric—, la muntanya té quelcom d’especial que es quedarà amb tu per sempre.

A una hora de Barcelona en direcció nord s’hi troba un miracle. un miracle de la naturalesa. Un indret de contrastos, embrió d’un clima oceànic únic al Mediterrani, paradís d’aigua, fagedes i castanyers i on el paisatge canvia cada estació.

El Montseny és això: un mosaic d’ecosistemes molt diferents en pocs quilòmetres, camins que s’endinsen en boscos humits, rieres que serpentegen entre vegetació espessa i cims d’alta muntanya que s’obren a un horitzó ampli i net. Un lloc per caminar sense pressa, per respirar profundament i per reconnectar amb una natura que aquí es mostra especialment generosa.

I potser és això el més sorprenent: que tot això passi tan a prop. Que en poc més d’una hora, el Mediterrani quedi enrere i entris en un altre món, declarat reserva de la biosfera per la UNESCO i, malgrat tot, un cop al cim el mar aparegui com a teló de fons.

Al cor dels Pirineus, resguardada per cims que freguen els 3.000 metres, en una vall d’una bellesa corprenedora, s’hi troba Núria. Santuari, refugi i símbol espiritual del Pirineu català. A Núria no hi arriben carreteres: per arribar-hi cal o bé remuntar l’ancestral camí de Núria, seguint el fons d’una vall imponent, o bé pujar-hi amb el cremallera, una obra mestra de l’enginyeria del segle XX que serpenteja entre penya-segats fns al santurari.

A Núria no només t’hi espera una bellesa gairebé intacta. També hi trobaràs llacs glacials, molt silenci i una de les biodiversitats més singulars de l’alta muntanya europea. A l’hivern, la neu transforma la vall en una petita estació d’esquí familiar. 

Si ets amant de la muntanya, aquí comença —però no acaba— el viatge. Perquè més enllà de Núria, el Pirineu català ofereix grans travesses, cims exigents i estacions de referència com Baqueira Beret, La Molina o La Masella completen una oferta de primer nivell.

I és precisament això el que fa especial el Pirineu: un territori on la muntanya es manté salvatge i feréstega, però sense deixar de ser accessible i acollidora per tots els que la volen gaudir i respectar.