Normalment, quan es parla del concepte tradició, es parla de quelcom inamovible i inalterat durant generacions. En el cas dels gegants i capgrossos, però, l’evolució ha estat lleugerament diferent.
Perquè la manera de fer i viure la tradició pot arribar a variar moltíssim segons el lloc. En alguns indrets gegants i capgrossos surten i ballen junts, mentre que en d’altres ho fan per separat; hi ha cercaviles més formals on se segueixen balls i coreografies complexes preestablertes, i d’altres més festives, amb un grau més elevat d’improvisació i rauxa; cadascuna amb més o menys implicació popular i músiques diferents.
Una mateixa tradició, moltes maneres de viure-la, quasi una per cada poble. A Barcelona, gairebé una per cada barri, hereves dels antics pobles del pla, avui integrats a la ciutat però conservant una forta personalitat pròpia.
A Barcelona, per descriure algú amb molta afició a ballar, diem que “balla més que el Gegant de la Ciutat”, un dels més antics i estimats dels nostres gegants.
Gegants, solemnitat desproporcionada
Si veus dues moles de cartró pedra de dimensions considerables trontollant en direcció cap a tu, probablement el primer que faràs serà apartar-te’n i, el segon, preguntar-te si somies. Doncs bé, si això et passa a Barcelona tenim una bona notícia: no estàs somiant. I una altra, potser més sorprenent: t’encoratgem a ballar amb ells.
Perquè no es tracta d’una andròmina qualsevol. És un gegant. Figures monumentals, fetes de fusta i cartó pedra, que representen reis, nobles o personatges vinculats a la història i l’imaginari de cada barri. Es porten des de dins, a espatlles, i prenen vida al ritme de gralles i timbals, girant, avançant i ballant amb el públic.
Són majestuosos, sinònims de solemnitat i noblesa, orgull de tota vila o ciutat. A Barcelona en tenim més d’una parella per barri i hi destaquen els més antics, els gegants de la Ciutat (que disposen d’una música i ball propi), i els cèlebres gegants del Pi. Junts protagonitzen una de les parelles de ball més conegudes i antigues de Barcelona.
En resum: te'n guardaràs prou de retre’ls homenatge de l’única manera que admeten. Cantant i ballant amb ells.
Capgrossos, la sàtira més nostrada
Tots ho sabem: si parlem de festa, no tot pot ser solemnitat, majestuositat i bons costums. Una bona festa necessita rauxa, xerinola i no prendre’ns massa seriosament a nosaltres mateixos.
I aquí és on entren en joc els capgrossos, els germans moguts i satírics dels gegants. Figures més petites, àgils i esbojarrades, pensades per jugar, provocar i acostar-se al públic. Sovint acompanyen els gegants, però aquí el protagonisme és un altre: la broma, la proximitat, el caos controlat.
Un homenatge a tota aquella gent que forma part de la comunitat, des dels anònims fins a les celebritats.
Junts, gegants i capgrossos creen una de les sinergies festives més estimades pels catalans, cadascun amb les seves danses i músiques específiques, però inseparables els uns dels altres.
