A Catalunya, els correfocs van néixer de manera gairebé improvisada, quan la gent va començar a llançar-se i córrer sota el foc que emanaven les representacions infernals. Aquells actes de temeritat i d’un respecte més aviat relatiu pel foc van anar quallant i popularitzant-se arreu del país, creant una nova tradició: el poble passava a ser-ne el protagonista, desafiant el mateix infern.
Ser meteoròleg a casa nostra proporciona emocions fortes: com a mínim un cop l’any cal pronosticar pluja de foc i guspires, i avisar que, de nit, hi haurà tanta llum que semblarà de dia. No et preocupis: aquí hi estem acostumats. Les arrels dels correfocs es remunten al segle XII, i els barcelonins fa segles -uns vuit-cents anys- que hem après a conviure i a jugar amb el foc.
D’aquestes tradicions primigènies de caràcter religiós (que, al seu torn, beuen d’arrels paganes ancestrals) en va evolucionar una relació festiva amb el foc que, amb el temps i de manera sorprenentment espontània, va donar lloc als correfocs contemporanis.
En els orígens, van ser la manera més explícita i visual que van trobar els nostres avantpassats per parlar del mal i de què passava si l’abraçaves.
Una història d'amor
Els correfocs són tant impactants com fàcils d’entendre: colles de diables ocupen un espai (majoritàriament en carrers estrets i quasi claustrofòbics de nuclis antics) i encenen una pirotècnia que escup espurnes a tota velocitat mentre ballen. L’objectiu? No cremar-te. O, com a mínim, no gaire. Mentre saltes, balles i cantes al ritme dels tambors.
Aquesta apologia al foc no és, però, cap caprici eixelebrat d’un poble enfollit: beu directament d’un imaginari antic, on els diables representaven el mal, la temptació i el caos. Posar-s’hi al mig, jugar-hi i ballar-hi, assumint el risc, és, d’alguna manera, abraçar-lo per domesticar-lo, per riure-se’n i fer-lo propi, posant a prova límits i capacitats. L’aprenentatge si fracassaves i et cremaves era —i és— clar: Qui juga amb foc i es passa de superb, acaba malament.
Consell local: pot semblar contradictori, però sovint el lloc més segur és ben a prop dels diables.
Per ser diable, no n’hi ha prou amb ser un àngel caigut. Cal ser un amant del foc, tenir traça amb la pólvora i resistència a altes temperatures.
Diables de procedència terrenal
Els encarregats de portar a terme aquest espectacle dantesc -mai millor dit- són les colles de diables. Bona gent amb tendències -controlades- a la piromania i moltes ganes de portar un petard que escup foc on faci falta. Tot això, és clar, vestits de dimonis.
N’hi ha de diversos tipus repartits pel territori: els que simplement compten amb una esquadra de dimonis disposats a ballar i saltar entre la gent; els que hi afegeixen bèsties de fusta (dracs i altres criatures fantàstiques) carregades amb quantitats ingents foc; i els que van un pas més enllà, incorporant estructures i enginys que converteixen l’escena en un veritable espectacle de precisió i caos controlat. Autèntics performers del foc.
